divendres, 27 d’agost del 2010

Bones!

Per Peterborough la cosa va be. Aquesta setmana he tornat a treballar despres d'una setmana de vacances que vaig estar voltant alguns parcs naturals amb la Mar. He tornat a la feina del Fox lab amb embrenzida i ja he fet una bona part de la feina mecanica de la lectura d'escates. Per qui no ho sapiga, una de les feines que venia a fer aqui al canada es llegir escates. Com es llegeix una escata? Ehem. Doncs les escates dels peixos fan anells de creixement, igual que els arbres. D'entre els anells de creixement, n'hi ha uns que son mes marcats. Aquests son els que marquen l'any, o sigui, son anells anuals. Comptant aquest anells puc saber l'edat dels peixos sols, i a mes, puc treure altres informacions, com la taxa de creixement per exemple.

Aquesta setmana, us vull mostrar una cosa molt xula que hi ha al costat de casa meu, nomes a 20 metres de casa meu. Es diu la 'eco-laundry room' i es on vaig a rentar la roba cada setmana. La idea es bonissima, tant pel respecte cap al medi ambient, com tambe per la part social que te. Es tracta d'una casa de rentar roba que funciona totalment amb energia solar, i per tant es autosostenible. Hi ha rentadores i assecadores, com a cosa principal. Pero, a mes, la caseta compta amb un lababo i una petita sala d'estar amb tele i juguets pels nens, per passar millor l'estona mentre se't renta la roba. Tambe hi ha wireless, encara que el dia que vaig intentar connectar-m'hi no em va funcionar. Hi ha forca gent que ho utilitza i per aixo es un lloc comunitari, on pots fer tertulia, estar-hi. Diguessim que s'assemblaria als safareijos d'abans, perque la gent es troba en un lloc per rentar la roba. El gran valor afegit que suposa saber que tota aquella maquinaria funciona amb energia solar es important. Crec que s'ha d'anar cap a augmentar espais comunitaris com aquests.

L'aparenca externa de la eco laundry room. Podeu veure al cartellet verd els serveis que te.
Les maquines de rentar roba i assecadores de la eco laundry room





Fins aviat!


Per cert, aquest dissabte dia 28 m'he assabentat de la primera fira de l'intercanvi a Puigperdines (la Vall d'en Bas). Us ho faig saber, encara que es molt tard per dir-ho. Pot estar molt be. Que tingueu sort amb els trocs!

dimarts, 10 d’agost del 2010

Més peixos, més llocs i més mètodes de mostreig

Ei, què tal?

Ja devieu pensar que no escriuria més, que no donaria més senyals de vida després de la falera internàutica excepcional de la setmana passada. La veritat és que ja no és excepcional. Ho va ser el dia que vaig arribar al Canadà, sí, perquè no havia obert mai cap bloc, perquè amb prou feines havia fet servir l'escaip, ni els xat del gmail. Però d'ençà que ho he tastat, estic més ben comunicat que mai, tú. Quina paradoxa, no havia estat mai tant lluny de casa, i tant comunicat al mateix moment. De ben segur que és el temps. Aquí n'hi ha. De fet a tot arreu n'hi ha, però a Catalunya l'activitat social i l'agenda apreten molt més. Aquí tinc temps d'escriure un bloc, de llegir llibres i de moltes coses més sense compromís, ni data d'entrega. Això és bo, revitalitzant, però també estrany. Costa pensar que tens tota la tarda del diumenge per fer el que et roti. Però.... que continuï rotant!

Aquesta darrera setmana he anat dos dies a mostrejar amb en Jake, un estudiant d'en Michael Fox molt ben parit, que s'agafa les coses pel costat fàcil, tranquil i positiu. El noi ha pescat des de ben petit amb el seu pare, per tant domina la canya, l'esquer i el que li caigui. No malinterpreteu, vull dir que en Jake té molta traça pescant. Ara alguns pensereu "el que ha malinterpretat aquí ets tú". Bé sigui el que sigui, el colega del laboratori, o del camp (ja que fa com jo a Catalunya i es passa el dia fora de la uni!), utilitza l'art de pesca amb canya per fer els seus mostrejos de Round gobi (Neogobius melanostomus, pels familiaritzats amb els peixos). Aquesta espècie nativa de l'est d'Europa ha fet com el peix sol a les nostres terres, i s'ha estès per bona part de llacs i rius dels Estats Units i el Canadà, inclosos els "Great Lakes", des que va ser introduïda el 1990 al Llac Saint Clair pel balast dels vaixells. En Jake estudia l'abundància de l'espècie a diferents trams de riu i ho relaciona amb els depredadors que hi ha en aquests trams de riu. És molt curiós el seu mostreig, perquè per estimar la taxa de depredació, exposa Round gobis als depredadors que ha pescat anteriorment amb canya. Fa com els gossos de les cases de pagès, però en aquests peixos, en Jake els hi enganxa un ham lligat a un fil de cuca d'uns metres de llargada, perquè els peixos puguis passejar, escapar del depredador, alimentar-se, etc. Tot això va enganxat en un mort que es posa a l'aigua. Passada una estona, una hora i mitja exactament, en Jake recull els morts i mira quans individus falten. És brutal els "smallmouth bass", els depredadors, com es mengen els gobis. "Realment falten molts gobis, hi ha una pressió brutal" li vaig comentar al company. Moltes vegades quan es recullen els morts hi ha un depredador enganxat a l'ham, que s'ha de treure amb delicadesa, o bé tallar el fil de cuca si el depredador s'ha empassat l'ham boca enrere, massa avall. Una mica "gore" la cosa sí, però és la natura pura i dura, la del petit i el gros, del paràsit i el parasitat, del depredador i la presa. L'única diferència que hi ha en aquest cas és que veiem de primera mà com un peix ha estat depredat. A més d'aquesta espècie, el Round gobi, durant el mostreig vaig poguer veure altres espècies de peixos autòctones de les masses d'aigua dolça gegants d'Ontario. Adjunto algunes fotos.

Aquests dos dies que vaig estar amb en Jake, ens vam passejar per dos punts diferents del "Trent River", un riu que connecta el "Rice Lake" amb el "Lake Ontario". Un dels punts que vam estar era típicament túristic de segona residència, amb les "cottages" o cases de camp situades davant del riu, cada una amb un prat de gespa ben polida, un embarcador de fusta i una barca amarrada, mínim. La pesca al Canadà és un entreteniment molt popular, i per això molta gent té una barqueta, per anar a passar un matí al riu o al llac treient sols, peixos gats, i "bassos". Si són dos a la barca, normalment un pesca per la banda d'estribard i l'altre per la de babord. Barret, ulleres de sol, cadira i canya de pescar, els ingradients bàsics dels canadencs que navegaven pel Trent River. Les passejades amb la barca lleugera i petita, del grup de mostreig d'en Michael van ser gratificants. En Jake apretava l'accelerador a fons i volàvem. El motor que utilitzen per la barca és petit, més petit que el que utilitzem a Girona per la "Sara Craft", però com que la barca que tenen és petita i lleugera, l'aparatu agafa velocitat tú! Vigila el barret que se'n va volant; i la columna vertebral que no potis un cop de sacre contra el seient!

Durant el mostreig en el Trent River vam poguer observar unes quantes espècies d'ocells, que tot i poder-les veure a Catalunya, són un regal que ens ofereix la natura canadenca. Les àguiles pescadores es passejaven per damunt nostre mentre recolliem el material de mostreig, o les veiem aturades damunt d'un pal quan ens movíem amb la barca amunt i avall. Tampoc no hi va faltar una parella de cignes muts magnífics enmig de la bella vegetació aquàtica. Dues taques blanques immaculades amb un puntet vermell davant del verd vegetal i damunt el blau fosc aquàtic. Ara bé, tot i anar-la a buscar expressament en un lloc que en Jake sabia, no vam veure la "Bald Eagle", que haurem de continuar buscant per aquest paradís d'aigües i boscos, per poguer veure i guadir en directe aquest rapinyaire tant mític.

En Jake sempre porta la canya damunt, i si té algun temps lliure es distreu pescant... potser ho hauré de fer al Fluvià entre localització i localització de peix sol :)
"Cottatges" situades a les vores del Trent River, en una població típicament túristica de segona residència
Pesca amb canya durant el temps lliure i per pescar "Round gobies" per l'experiment de depredació

Àguila pescadora (Pandion haliaetus) caçant, posada en una antiga tanca mirant cap a l'aigua del Trent River



Round gobi (Neogobius melanostomus) petit pescat amb canya al Trent River
Brown bullhead (Ameiurus nebulosus) pescat amb Funnel trap al Trent River

Bluegill (Lepomis macrochirus) pescat amb Funnel trap al Trent river


Smallmouth bass (Micropterus dolomieu) recollit amb Funnel trap al Trent river




Unes altres trampes per estimar la depredació (Funnel traps). Molta feina per no tenir captures!
En Jake traient la súper boia de l'aigua on hi ha enganxada la "Funnel trap"


Amb aquests aparells casolans, en Jake estima la depredació que hi ha a diferents trams de riu

Navegant a tota velocitat pel Trent River! Altantu la gorra! i la columna vertebral també!

Trent River a una zona on s'aixample espectacularment el riu

dilluns, 2 d’agost del 2010

Fotos de Toronto i el Rogers Centre





De dalt a baix: Imatge del centre de Toronto vista d'es de l'entrada de la ciutat, Imatge dels voltants del Rogers Centre (estadi de basball del Blue Jays), partit de baseball del Blue Jays al Rogers Centre, Fast food (Hot dog) als carrers de Toronto - quina guarrada.

Fotos del treball al grup d'en Michael Fox





De dalt a baix: Vista del Looncall Lake, Pesca amb canya al Looncall Lake, Barca de mostreig al Looncall Lake, Impressió d'escates al Laboratori d'en Michael Fox

Fotos de la Universitat de Trent i el Little Lake (Peterborough)






De dalt a baix: Bombycilla cedrorum al campus de la Universitat de Trent, Branta canadiensis al campus de la Universitat de Trent, Biblioteca del campus de la Universitat de Trent, Little Lake a Peterborough.

Situació a Peterborough


Ja fa una setmana que volto per aquesta ciutat del sud del Canadà. És una ciutat petita, de 70000 homes i dones. L'ambient que s'hi respira arriba a ser semblant al de Girona, d'una ciutat familiar, on la gent es troba pel carrer sense cita prèvia. La diferència d'aquí però és que això és força americà (tot i ser el Canadà): mestissatge, cotxes grans, carrers amples, tot i que de la mida que li toca una ciutat petita, menjars ràpids, i molta música americana. La respiració de Peterborough, és d'un lloc natural, tranquil, segur, d'alta qualitat de vida. La gent aquí té pasta!

Els voltant de Peterborough, i també al mig de la ciutat, està farcit de natura i aigua. El riu Otonabee és el curs d'aigua més gran que té la ciutat. En una part d'aquest riu, i també coincidint amb dins la ciutat, l'Otonabee esdevé un llac petit, i per això l'anomenen el Little lake. Els desplaçaments amb bici per Peterborough i per arribar a la universitat on estaré treballant durant dos mesos són molt agradables gràcies a uns bicicarrils planers, esfaltats i frescos.

El carrer de casa meu és el carrer dels baretus petits amb música en viu, moltes nits, incloses entre setmana. El divendres ja vaig estar fent una cerveseta canadenca en un concert de Country music. I ben a prop de casa també hi ha totes les botigues, supermercats i botiguetes, tot el necessari per viure. Tot plegat és la "down town", el centre. Per això estic al rovell de l'ou de Peterborough i a mitja horeta amb bici fins a la universitat de Trent, una pedalada que es posa molt bé de bon matí, tot escoltant les espècies d'ocells canadenques, la majoria noves per mi.

Durant la meva primera setmana a Peterborough, que per cert ha set molt intensa, m'he situat a la casa on viuré, he conegut els companys de pis (molt agradables) i el gat de la casa, els carrers de Peterborough i el Little Lake i la universitat de Trent. Ja aquesta primera setmana de feina he fet dos sortides de camp per ajudar i aprendre dels treballs que fan els estudiants d'en Michael Fox, el meu supervisor d'aquí; i també he començat a treballar al laboratori on m'hi passaré unes quantes hores. A més, ahir dissabte, en Jim, un dels companys de pis, em va convidar a veure un partit de Baseball al Rogers Center de Toronto. Blue Jays contra un equip americà. Total, ja em veus a mi aplaudint i animant a un equíp que no coneixia, d'una ciutat que no coneixia, d'un esport molt desconegut per mi. Per cert, vaig aprendre com es juga a baseball (diferent del que jugàvem a l'escola). Em quedo amb el futbol eh! que el baseball és aburrit com ell mateix. Té moments interessants però la major part de l'estona és aburrit.

Penjo unes quantes fotos per acompanyar aquest escrit. Són fotos d'aquests primers dies a la ciutat de Peterborough, les sortides de camp al Looncall Lake amb els estudiants d'en Michael Fox, les visites pels entorns del camps de la Universitat de Trent (uns entorns preciosos) i la visita ahir a la ciutat de Torontontero toro.

Fins aviat!

La meva adreça postal canadenca és:

1 Fleming place,
Peterborough, ON, K9H3Y7
CANADA

diumenge, 1 d’agost del 2010

El viatge

El Viatge

Les roncades que vaig fer als dos avions que vaig agafar, junt amb la comoditat del segon avió que anava des de Munich a Toronto, van fer que el viatge amb passés amb un "ara l'he vist ara no l'he vist". Al primer vol, entre Barna i Munich, tenia uns catalans al costat que amb prou feines ens vam parlar ja que em vaig adormir pocs minuts després de l'enlairement. M'hi vaig posar més ràpid que les gallines quan van a joc. Bé, ara que intento fer memòria, no recordo ni l'enlairement de l'avió, potser és que ja estava dormint en aquest moment tant especial i a voltes tens d'un viatge. Enmig de somnis, babes i quasi torticolis, tinc imatges borroses de les hosteses de Lufthansa passant a donar coses als passatgers, begudes i no sé si menjar també. I és que m'hi vaig posar tant i tant bé, que la veu de les hosteses "ni fu ni fa". Em vaig deixar endur totalment pels somnis i la felicitat del son. De fet, era necessari després d'un cap de setmana de despedides, actuació de l'esbart, amunt i avall amb el cotxe, i per acabar-ho d'amanir, havia preparat la maleta poques hores abans d'agafar l'avió. Per tant, era vital per la meva raó dormir i recuperar el cos. Amb tot això he de donar gràcies infinites a la Mar perquè potser encara una hora abans d'agafar el vol hagués estat preparant la maleta. Ella em va ajudar a que aquesta tasca aburrida fos més ràpida i eficient. Alguna cosa m'hagués deixat si ella no m'hagués ajudat. És increïble, però de moment no he trobat a falta res, o sigui, em sembla que no em vaig deixar res. Potser va bé deixar la feina de la maleta pel final?

Un petit soroll i unes paraules ràdiofòniques em trenquen el son de somnis barrejats sense ordre ni concert. No sóc al llit de casa. No, avui no he d'anar a mostrejar, no he d'anar a fer ràdioseguiment, no m'he de preparar el tàper de l'universitat, no cal que m'esberi per ser a lloc a l'hora. No tinc actuació de l'esbart ni he de pensar que he d'anar a canviar diners al banc, que he d'anar a comprar un diccionari amb anglès. No, avui no cal que em palpiti el cor de cop, perquè no és necessari, si m'he deixat alguna cosa per fer, ja no hi puc fer res. Per acabar aquests moments de reflexió, i abans d'obrir els ulls, penso que avui és com si hagués passat una gran tormenta que ha durat uns quants mesos. Una tormenta que s'ha intensificat durant les darreres setmanes. Penso que no tornaria a repetir aquesta superactivitat de les darreres setmanes, però això no és vritat. En vindran moltes altres, i són necessàries per viure amb turgència i ser feliç.

Avui és un dia especial, estic anant al Canadà, a atravessar aquesta gran bassa d'aigua salada, corrents marins i històries antigues de grans expedicions que s'anomena Atlàntic. El Canadà és un destí privilegiat, de documental. Quina persona amb mínima vocació naturalista no ha desitjat poguer palpar els grans llacs i la fauna canadenca? Fins ara només eren paraules sense sentit. Estava tot programat però no m'en feia al càrrec. Ara sí, ha arribat el moment, és important, ho sento, sento que vaig al Canadà, independentment de que hi vaig a treballar dos mesos, que aquest temps és una estada curta. Vaig a un lloc que és un paradís natural, on la major part dels ocells seran diferents, on l'exuberància de la vida és la realitat, i els recons verges i innaccecibles són infinits. Ara sí que m'anadono que vaig al Canadà! En aquests moments obro els ulls, noto que l'avió està baixant. Faig un esforç per despertar-me i dirigir-me als companys catalans que tinc al costat. "Ja estem baixant" dic mig a l'aire al segal del costat. "Sí" em respon escuetament el noi de les ulleres i camisa de quadres. I jo, intentant establir una conversa per arreglar una mica el passotisme que he tingut envers ells, després d'haver dormit com un tronc, els hi pregunto si també van a Toronto, ara ja miran-los als ulls. "No, tú vas a Toronto?" em diu el del costat. "Sí" dic amb un to ben normal com si de Perpinyà es tractés i continuo "he de fer transbord aquí a Munich, perquè em sortia més barat el bitllet si feia transbord que si agafava un vol directe". Realment encara m'havia d'acabar d'adonar que vaig lluny, que no és cosa d'un parell d'hores. I el segal del costat continua la conversa i em pregunta: "quantes hores tens fins a Toronto?". "Ara sí que m'ha cardat" penso jo primer per dins. Els últims dies he estat tant atrafegat que no he ni mirat quantes hores hi ha de diferència entre Canadà i Catalunya, ni he comptat quantes hores de vol hi havia. Només sabia que l'avió sortia de Munich a les 12h aproximadament, i arribava a Toronto a les 15h. Així que faig un càlcul "per alt d'enllà", com dirien a pagès, i finalment responc al noi amb to de dubte, "òstia, ara no ho sé exactament, però deuen ser unes 6 hores de vol". Ja et cardaran, eren 8h les que tenia fins a Toronto.

Estic fent temps per agafar el segon avió. Aprofito per comprar alguna cosa de lectura amb anglés. Com sempre, agoserat de mi, home de poc seny i volador de pensament, compro un llibre de quatre-centes pàgines lletra petita d'un tal "John Irving" (després m'he enterat que és un autor conegut), i una revista americana de ciència que encara a hores d'ara, després d'una setmana d'estar a Peterborough, és hora que comenci a fullejar. Potser ho faré amb el vol de tornada, si no és que també em passo la major part del temps dormint.

Entro a l'avió d'Air Canada. És blutal!: seient confortable, pantalleta per cada passatger amb pel·lícules, jocs i programes de tele per escollir, menjar i beguda "gratuïta", etc. No havia pujat mai a un avió amb un seient tant confortable. Je je je, si l'anterior he dormit com un tronc, això serà el paradís celestial! Pero de moment, a diferència de l'anterior vol, intento conversar una mica amb la dona que tinc al costat, una canadenca. Ara de catalans, res. Aquí tot són guiris. Bé, la canadenca del costat, una dona de mitjana edat que sembla acostumada a volar amb Air Canada, m'ensenya com ho he de fer per mirar pelicules i entretenir-me durant el vol. O sigui, m'ensenya a ser independent i estar per lo meu. "Jo miro unes 4 o 5 películes al llarg del vol" em diu la bona dona, amb un to educat i una mica estirat. O sigui, la tia s'empassa el número de pel·lícules que he mirat jo els últims... no ho sé..., potser 5 anys, almenys películes enteres. Seguidament parlem un xic més mentre l'avió ja s'està enlairant. Li explico una mica el que vaig a fer al Canadà, aprofitant que puc començar a practicar el meu anglès. Mentre anem parlant, la dona treu una bosseta amb fruit, i comença a pelar una mandarina. "En vols una?" em pregunta amablament. I jo, després de pensar durant uns segons com li havia de dir que no, li responc "No, I'm Ok. Thank's". Em mira i em diu "Your English is coloquial. Where did you learn it?". Quina ràbia, a més que m'esforço a respondre bé, amb una rialla inclosa, aquesta friqui educada canadenca encara ha de criticar el pobre anglès d'un estrenger que entén una vuitena part del que li diuen, i es defensa amb quatre paraules que sap. "Ja m'agradaria veure't a tú aprenent català" penso per dins. Després d'aquests pensements ràpids, en qüestió de pocs segons li responc: "I learnt it in the school". Bé, a partir d'aquí li vaig explicar el perqué catalans i ibèrics en general no sabem gaire anglès.

L'avió ja fa un rato que s'ha enlairat. Ara tinc la primera oportunitat per practicar l'anglés amb més profunditat, estic ansiós per parlar-lo, i entendre el que em parlen. Sembla que no hi hagi de ser a temps, i per això m'he comprat un llibre de quatre-centes pàgines i una revista. Però bé, per dins em dic, com és habitual l'autocontrol que he de tenir del meu cervell massa vegades revolucionat, "tranqui que tens 2 mesos per practicar-lo". En aquest seient de l'avió tinc tres vies per començar a practicar profundament el meu anglés: puc parlar amb la dona del costat, puc mirar una película i puc començar a llegir el llibre d'en John Irving. La primera opció no la veig viable. La dona ja s'ha col·locat els seus auriculars a les orelles i m'ha dit que es menjarà tantes pel·lícules com pugui al llarg del vol Munich-Toronto. Això vol dir unes 5 pel·lícules. Així, em temo que parlarem ben poc, el mínim i necessari. La segona opció no em sembla malament. Mirar una película, sé que entendré ben poc i que potser m'adormiré ràpid, però implica una pràctica passiva de l'anglès, em sembla bé. I la tercera opció......em fa mandra llegir. Així que trio una película de Hollyhood i som-hi!

"Vegetable or Chicken" sento que diu una dona. Obro els ulls, és l'hostesa que passa a repartir el dinar. Tinc dues files de passatgers més per pensar com li diré el que vull. Ara és el meu torn: "Vegetable" dic accentuant la "a". I mira extranyament i li i torno a repetir "vegetable", ara accentuant la primera "e", que és lo correcte. I l'hostesa em prepara una plata que hi ha una petita amenida, un plat calent, unes postres, un panet, i uns coberts. Per beure li demano un "Minut Maid". Podia haver dit "Orange Juice", però he anat per la via fàcil i m'he limitat a llegir la marca del bric. Amb tot això he menjat súper bé, s'ha de dir que he disfrutat amb el plat calent de "vegetables" i he sucat el pa a la salsa i tot. N'hagués menjat una mica més, perquè la ració era tirant a petita, però bé, ja puc estar content. La película ha anat avançant i no m'he enterat de res, resulta que he dormit una bona estona des que l'avio s'ha enlairat, i m'he adormit amb els auriculars a l'orella. És ben bé que tinc son. De fet, el veure que estava tant bé dormint, he decidit dormir més i deixar les pel·lícules per quan arribi a Peterborough. Contràriament al que he pensat no fa gaire estona, ara em dic a mi mateix: "ja hi seré a temps a escoltar anglès i mirar películes amb anglès". Ja he acabat de dinar, i la migdiada no hi pot faltar. Són el voltant de la 1 del migdia i hem fet amb prou feines una hora i mitja d'avió. En queden més de sis.

El vol ha anat passant, m'he despertat unes quantes vegades, una per anar al labavo, i d'altres degut a sorolls de l'avió. He fet uns quants inents de mirar pel·lícules. "potser és que les de Hollyhood no em van" em dic. No, no és això, tots els intents han acabat amb un son. Les pel·lícules amb català no són lo meu, no m'extranya que amb anglès tampoc. A més, ens han tornat a portar menjar, una mena d'entrepà a l'americana. Era prou bo!

L'avió ja ha començat a perdre alçada, obro la tela de la finestra i ja puc veure terra canadenca. Veig molts camps de cultiu. Ara sí que ja sóc plenament concient de que estaré al Canadà durant unes setmanes. Ja començo a pensar amb els projectes que hauré de fer durant aquests dos mesos, amb el retrobament amb en Michael Fox, i en l'agenda que m'hauré de marcar per poder tornar a casa, a Girona, amb feina feta, amb la tesi encarrilada i amb l'experiència d'haver treballat intensament amb el peix sol, en un lloc on aquesta espècie és nativa. Amb l'experiència d'haver estat ben a prop del Otonabee River, el Lake Simcoe, el Looncall Lake, entre d'altres tants noms coneguts de la literatura científica del peix sol. Penso altre vegada una cosa que ja he pensat en vàries ocasions, "aquí hi vinc a treballar, i l'estada ha de donar els seus fruits". No puc perdre aquesta oportunitat per encarrilar la tesi cap a bon port, ni l'esperança de que això em donarà un impuls.