El Viatge
Les roncades que vaig fer als dos avions que vaig agafar, junt amb la comoditat del segon avió que anava des de Munich a Toronto, van fer que el viatge amb passés amb un "ara l'he vist ara no l'he vist". Al primer vol, entre Barna i Munich, tenia uns catalans al costat que amb prou feines ens vam parlar ja que em vaig adormir pocs minuts després de l'enlairement. M'hi vaig posar més ràpid que les gallines quan van a joc. Bé, ara que intento fer memòria, no recordo ni l'enlairement de l'avió, potser és que ja estava dormint en aquest moment tant especial i a voltes tens d'un viatge. Enmig de somnis, babes i quasi torticolis, tinc imatges borroses de les hosteses de Lufthansa passant a donar coses als passatgers, begudes i no sé si menjar també. I és que m'hi vaig posar tant i tant bé, que la veu de les hosteses "ni fu ni fa". Em vaig deixar endur totalment pels somnis i la felicitat del son. De fet, era necessari després d'un cap de setmana de despedides, actuació de l'esbart, amunt i avall amb el cotxe, i per acabar-ho d'amanir, havia preparat la maleta poques hores abans d'agafar l'avió. Per tant, era vital per la meva raó dormir i recuperar el cos. Amb tot això he de donar gràcies infinites a la Mar perquè potser encara una hora abans d'agafar el vol hagués estat preparant la maleta. Ella em va ajudar a que aquesta tasca aburrida fos més ràpida i eficient. Alguna cosa m'hagués deixat si ella no m'hagués ajudat. És increïble, però de moment no he trobat a falta res, o sigui, em sembla que no em vaig deixar res. Potser va bé deixar la feina de la maleta pel final?
Un petit soroll i unes paraules ràdiofòniques em trenquen el son de somnis barrejats sense ordre ni concert. No sóc al llit de casa. No, avui no he d'anar a mostrejar, no he d'anar a fer ràdioseguiment, no m'he de preparar el tàper de l'universitat, no cal que m'esberi per ser a lloc a l'hora. No tinc actuació de l'esbart ni he de pensar que he d'anar a canviar diners al banc, que he d'anar a comprar un diccionari amb anglès. No, avui no cal que em palpiti el cor de cop, perquè no és necessari, si m'he deixat alguna cosa per fer, ja no hi puc fer res. Per acabar aquests moments de reflexió, i abans d'obrir els ulls, penso que avui és com si hagués passat una gran tormenta que ha durat uns quants mesos. Una tormenta que s'ha intensificat durant les darreres setmanes. Penso que no tornaria a repetir aquesta superactivitat de les darreres setmanes, però això no és vritat. En vindran moltes altres, i són necessàries per viure amb turgència i ser feliç.
Avui és un dia especial, estic anant al Canadà, a atravessar aquesta gran bassa d'aigua salada, corrents marins i històries antigues de grans expedicions que s'anomena Atlàntic. El Canadà és un destí privilegiat, de documental. Quina persona amb mínima vocació naturalista no ha desitjat poguer palpar els grans llacs i la fauna canadenca? Fins ara només eren paraules sense sentit. Estava tot programat però no m'en feia al càrrec. Ara sí, ha arribat el moment, és important, ho sento, sento que vaig al Canadà, independentment de que hi vaig a treballar dos mesos, que aquest temps és una estada curta. Vaig a un lloc que és un paradís natural, on la major part dels ocells seran diferents, on l'exuberància de la vida és la realitat, i els recons verges i innaccecibles són infinits. Ara sí que m'anadono que vaig al Canadà! En aquests moments obro els ulls, noto que l'avió està baixant. Faig un esforç per despertar-me i dirigir-me als companys catalans que tinc al costat. "Ja estem baixant" dic mig a l'aire al segal del costat. "Sí" em respon escuetament el noi de les ulleres i camisa de quadres. I jo, intentant establir una conversa per arreglar una mica el passotisme que he tingut envers ells, després d'haver dormit com un tronc, els hi pregunto si també van a Toronto, ara ja miran-los als ulls. "No, tú vas a Toronto?" em diu el del costat. "Sí" dic amb un to ben normal com si de Perpinyà es tractés i continuo "he de fer transbord aquí a Munich, perquè em sortia més barat el bitllet si feia transbord que si agafava un vol directe". Realment encara m'havia d'acabar d'adonar que vaig lluny, que no és cosa d'un parell d'hores. I el segal del costat continua la conversa i em pregunta: "quantes hores tens fins a Toronto?". "Ara sí que m'ha cardat" penso jo primer per dins. Els últims dies he estat tant atrafegat que no he ni mirat quantes hores hi ha de diferència entre Canadà i Catalunya, ni he comptat quantes hores de vol hi havia. Només sabia que l'avió sortia de Munich a les 12h aproximadament, i arribava a Toronto a les 15h. Així que faig un càlcul "per alt d'enllà", com dirien a pagès, i finalment responc al noi amb to de dubte, "òstia, ara no ho sé exactament, però deuen ser unes 6 hores de vol". Ja et cardaran, eren 8h les que tenia fins a Toronto.
Estic fent temps per agafar el segon avió. Aprofito per comprar alguna cosa de lectura amb anglés. Com sempre, agoserat de mi, home de poc seny i volador de pensament, compro un llibre de quatre-centes pàgines lletra petita d'un tal "John Irving" (després m'he enterat que és un autor conegut), i una revista americana de ciència que encara a hores d'ara, després d'una setmana d'estar a Peterborough, és hora que comenci a fullejar. Potser ho faré amb el vol de tornada, si no és que també em passo la major part del temps dormint.
Entro a l'avió d'Air Canada. És blutal!: seient confortable, pantalleta per cada passatger amb pel·lícules, jocs i programes de tele per escollir, menjar i beguda "gratuïta", etc. No havia pujat mai a un avió amb un seient tant confortable. Je je je, si l'anterior he dormit com un tronc, això serà el paradís celestial! Pero de moment, a diferència de l'anterior vol, intento conversar una mica amb la dona que tinc al costat, una canadenca. Ara de catalans, res. Aquí tot són guiris. Bé, la canadenca del costat, una dona de mitjana edat que sembla acostumada a volar amb Air Canada, m'ensenya com ho he de fer per mirar pelicules i entretenir-me durant el vol. O sigui, m'ensenya a ser independent i estar per lo meu. "Jo miro unes 4 o 5 películes al llarg del vol" em diu la bona dona, amb un to educat i una mica estirat. O sigui, la tia s'empassa el número de pel·lícules que he mirat jo els últims... no ho sé..., potser 5 anys, almenys películes enteres. Seguidament parlem un xic més mentre l'avió ja s'està enlairant. Li explico una mica el que vaig a fer al Canadà, aprofitant que puc començar a practicar el meu anglès. Mentre anem parlant, la dona treu una bosseta amb fruit, i comença a pelar una mandarina. "En vols una?" em pregunta amablament. I jo, després de pensar durant uns segons com li havia de dir que no, li responc "No, I'm Ok. Thank's". Em mira i em diu "Your English is coloquial. Where did you learn it?". Quina ràbia, a més que m'esforço a respondre bé, amb una rialla inclosa, aquesta friqui educada canadenca encara ha de criticar el pobre anglès d'un estrenger que entén una vuitena part del que li diuen, i es defensa amb quatre paraules que sap. "Ja m'agradaria veure't a tú aprenent català" penso per dins. Després d'aquests pensements ràpids, en qüestió de pocs segons li responc: "I learnt it in the school". Bé, a partir d'aquí li vaig explicar el perqué catalans i ibèrics en general no sabem gaire anglès.
L'avió ja fa un rato que s'ha enlairat. Ara tinc la primera oportunitat per practicar l'anglés amb més profunditat, estic ansiós per parlar-lo, i entendre el que em parlen. Sembla que no hi hagi de ser a temps, i per això m'he comprat un llibre de quatre-centes pàgines i una revista. Però bé, per dins em dic, com és habitual l'autocontrol que he de tenir del meu cervell massa vegades revolucionat, "tranqui que tens 2 mesos per practicar-lo". En aquest seient de l'avió tinc tres vies per començar a practicar profundament el meu anglés: puc parlar amb la dona del costat, puc mirar una película i puc començar a llegir el llibre d'en John Irving. La primera opció no la veig viable. La dona ja s'ha col·locat els seus auriculars a les orelles i m'ha dit que es menjarà tantes pel·lícules com pugui al llarg del vol Munich-Toronto. Això vol dir unes 5 pel·lícules. Així, em temo que parlarem ben poc, el mínim i necessari. La segona opció no em sembla malament. Mirar una película, sé que entendré ben poc i que potser m'adormiré ràpid, però implica una pràctica passiva de l'anglès, em sembla bé. I la tercera opció......em fa mandra llegir. Així que trio una película de Hollyhood i som-hi!
"Vegetable or Chicken" sento que diu una dona. Obro els ulls, és l'hostesa que passa a repartir el dinar. Tinc dues files de passatgers més per pensar com li diré el que vull. Ara és el meu torn: "Vegetable" dic accentuant la "a". I mira extranyament i li i torno a repetir "vegetable", ara accentuant la primera "e", que és lo correcte. I l'hostesa em prepara una plata que hi ha una petita amenida, un plat calent, unes postres, un panet, i uns coberts. Per beure li demano un "Minut Maid". Podia haver dit "Orange Juice", però he anat per la via fàcil i m'he limitat a llegir la marca del bric. Amb tot això he menjat súper bé, s'ha de dir que he disfrutat amb el plat calent de "vegetables" i he sucat el pa a la salsa i tot. N'hagués menjat una mica més, perquè la ració era tirant a petita, però bé, ja puc estar content. La película ha anat avançant i no m'he enterat de res, resulta que he dormit una bona estona des que l'avio s'ha enlairat, i m'he adormit amb els auriculars a l'orella. És ben bé que tinc son. De fet, el veure que estava tant bé dormint, he decidit dormir més i deixar les pel·lícules per quan arribi a Peterborough. Contràriament al que he pensat no fa gaire estona, ara em dic a mi mateix: "ja hi seré a temps a escoltar anglès i mirar películes amb anglès". Ja he acabat de dinar, i la migdiada no hi pot faltar. Són el voltant de la 1 del migdia i hem fet amb prou feines una hora i mitja d'avió. En queden més de sis.
El vol ha anat passant, m'he despertat unes quantes vegades, una per anar al labavo, i d'altres degut a sorolls de l'avió. He fet uns quants inents de mirar pel·lícules. "potser és que les de Hollyhood no em van" em dic. No, no és això, tots els intents han acabat amb un son. Les pel·lícules amb català no són lo meu, no m'extranya que amb anglès tampoc. A més, ens han tornat a portar menjar, una mena d'entrepà a l'americana. Era prou bo!
L'avió ja ha començat a perdre alçada, obro la tela de la finestra i ja puc veure terra canadenca. Veig molts camps de cultiu. Ara sí que ja sóc plenament concient de que estaré al Canadà durant unes setmanes. Ja començo a pensar amb els projectes que hauré de fer durant aquests dos mesos, amb el retrobament amb en Michael Fox, i en l'agenda que m'hauré de marcar per poder tornar a casa, a Girona, amb feina feta, amb la tesi encarrilada i amb l'experiència d'haver treballat intensament amb el peix sol, en un lloc on aquesta espècie és nativa. Amb l'experiència d'haver estat ben a prop del Otonabee River, el Lake Simcoe, el Looncall Lake, entre d'altres tants noms coneguts de la literatura científica del peix sol. Penso altre vegada una cosa que ja he pensat en vàries ocasions, "aquí hi vinc a treballar, i l'estada ha de donar els seus fruits". No puc perdre aquesta oportunitat per encarrilar la tesi cap a bon port, ni l'esperança de que això em donarà un impuls.