Farmer's Market

Avui és dissabte, i tant si fa bo com si no s'ha d'anar al Farmer's market de Peterborough a comprar. L'amic Josep també ho comentava de Montana en el seu blog. Els productes de qualitat, el tracte proper amb els productors, i l'ambient social que es respira a mercat no té res a veure amb el "Price Chooper" del costat de casa, on no només d'entrar ja se't posa la pell de gallina gràcies a l'aire condicionat que va a tota marxa, sinó que també el tracte és menys personal. Anar a mercat és respirar lo natural. Fa sol, fica't gorra. Fa fred, abriga't. Ha de ploure, porta paraigües. I aquesta és la vida de mercat, la que em fa sentir bé perquè és més sana, més agradable i propera a la natura. Això és molt maco, tot s'ha de dir que aquí al Canadà, l'hivern apreta de valent, és dur i llunyà del que els mediterranis estem acostumats. Per això aquí no fan pas el mercat a fora durant l'hivern i tenen un pavelló per l'ocasió. Penseu que en ple dia a l'hivern, aquí a Peterborough poden estar a -10 graus perfectement. Aquest mercat, el Farmer's market, és tranquil, no hi ha pas massa aglumeració de gent i cridòria. Totalment allunyat dels mercats àrabs, i bastant allunyat encara dels mercats de Catalunya, en el sentit que no hi ha pas tanta tradició d'anar a mercat, i per tant no hi ha tanta gent. Pots caminar ample i anar passejant per buscar els millors preus de les fruites i verdures que et fan més peça. Hi ha força productors que es dediquen a l'agricultura ecològica. També s'hi pot trobar algun panader de veritat, i una formatgera, que et deixa fer un tast dels quatre formatges que elebora, i t'explica com estan fets. Dic un panader de veritat, perquè coi, costa trobar pa diferent al pa de motlle (bimbo) aquí. Ja el trobes al supermercat, però és en un recó amagat envoltat de pans de motlle.

Fas una primera volta per començar a temptar el terreny, aguaitar l'aspecte dels productes, i preguntar algun preu. La primera mirada servirà per veure quins productors i productes et fan més el pes. A mitja volta, ja només de començar, a un reconet entre parada i parada hi ha una parella de músics tocant un "reel" irlandés. El violinista agafa el seu instrument amb un estil ben tradicional, i el de la guitarra va donant el ritme amb la seva mà dreta ben entrenada. Els dos es mouen alegres, amb un somriure a la cara, i transmetren bon rotllo a la gent que passeja. Fins i tot fan que et paris a escoltar-los, i moguis una mica les cames. Els dos segals van repetint la melodia irlandesa, mentre la gent els hi tira alguna moneda de tant en tant, i omplen d'alegria la raconada del mercat. Com que jo sóc guiri a Peterborough, no faig pas allò de mirar-los un moment, tirar una moneda i marxar, si no que els hi faig alguna foto amb el seu permís, i em quedo un rato a escoltar-los. Acabada la cançó, la vintena de persones que estem al seu davant en forma de semicercle aplaudim gratament. Aquests instants serveixen perquè la parella de músics recol·loqui el cos. Però no deixen pas que hi hagi cap interrogant, i agafen embrenzida una altra vegada. El del violí emprén una altre melodia a l'estil irlandés, atapeida de notes i alegre, i el de la guitarra també som-hi, amb el seu rescat per donar el ritme i l'harmonia. Els dos, altre vegada van fent la molla, i omplen de nou l'ambient. A mitja cançó els hi tiro una moneda a la funda del violí, els saludo amb un gest de gràcies, i m'en torno cap a la feina de comprar els queviures.

Ara ja he vist de què va la cosa, i es tracta de començar a omplir el sac. A la formatgera, li compro un formatge d'ovella amb regust de llimona, i compartim quatre paraules sobre els nostres orígens. Li dic a la dona que ha de venir a les terres mediterrànies a provar formatges, i ella diu que "o hi tant". Em quedo amb un formatge petitó, perquè no són pas barats. Continuo el camí per comprar verdures vàries, entre elles blat de moro tendre. Abans de comprar-lo però, pregunto com el puc fer, perquè a Catalunya no hi ha pas la costum que hi ha aquí de menjar blat de moro tendre. De fet, directament de l'espiga, només recordo haver-ne fet una vegada en uns campaments a Beget, després d'haver agafat quatre espigues d'un camp i haver-les cuit en una paella i un petit fogonet. Però bé, el natiu de la parda m'explica un parell de maneres senzilles de fer aquest menjar. Alguna fruita i un pa d'espelta serviran per marxar satisfets cap a casa, i provar el formatge!