Ahir era el dia nacional de Catalunya, una festa d'orgull per un poble que va lluitar fins no poder més davant d’un exèrcit abundant i quantiós, el de Felip V. Un dia d'orgull perquè un poble petit, amb relativament poca gent, va lluitar fins el final i va donar la vida per la seva existència com a país, després d'un setge ferotge a Barcelona que va durar molts mesos. Els que van lluitar, com a poble que som, es mereixen que els recordem i que en prenem exemple en la mesura de l’actualitat d’avui dia, en el sentit que hem de seguir lluitant per recuperar el que Catalunya es mereix. Al mateix temps, el dia 11 de Setembre té una part de tristor profunda, perquè és el dia que es va perdre la batalla i l’autodeterminació que algun dia o altre Catalunya tornarà a tenir. Les festes al meu país segur que van ser abundant per tota la geografia, especialment aquest any també coincidia amb les Festes del Tura. Per això, malgrat estar allunyat, a Peterborough també vaig i vam celebrat l'onze de setembre. Dic vam perquè les meves companyes de casa, malgrat no sentir-ho, també van poder gaudir d’un esmorzar català, i per tant, també va ser un dia especial per elles. No va ser el cas dels altres companys de casa, que no van poder ser a l’esmorzar. El dia es va aixecar matiner i sense mandra a Peterborough, després de més d'una setmana de clima totalment tardoral. El fred i els vents, amb algun plugim de tant en tant, havien capgirat de sobte la dinàmica calorosa dels darrers dia d’agost i primers de setembre, en què la xafogor era la protagonista d’una sensació de calor tant o més forta que a Girona. Però ahir va tornar a sortir el sol amb ganes. Era festa grossa per mi, i el dia hi va acompanyar de bon grat. Tot i això el meu despertar no va pas ser tant senzill i decidit com el mateix sol. Després d’una nit de festa pels bars de Peterborough, en què l’associació d’estudiants graduats de la Universitat de Trent havia organitzat un viacrucis pel centre, el despertar va ser entre marejat, per les cerveses begudes el dia anterior, i excitat, per l'esmorzar que volia preparar amb moltes ganes.
Em vesteixo ràpidament, agafo la bici de l'Ana, i m'en vaig a fer compres abans no s’aixequi el personal de casa. Volia tenir temps de tenir-ho tot a punt. Almenys una de les companyes de pis també havia anat a dormir tard, i aquest fet em venia a favor per tenir l’esmorzar a taula a l’hora. La feina que tenia no era poca, perquè havia deixat potser massa coses per última hora. Havia d’aconseguir tomates ben madures perquè suquessin bé sobre el pa, un bon pa de veritat semblant als que estem acostumats a menjar a Catalunya, i el més complicat, un cremador o un "soplet" per cremar el sucre de la crema catalana. Les cremes ja les tenia a punt per cremar. Les havia preparat la tarda anterior abans d’anar cap al "viacrucis". Però la resta estava per fer. Deu ni do la feina que m’esperava, entre d’altres coses perquè el mercat dels pagesos (“farmer's market”) no era pas ben a prop de casa, i és l’únic lloc que podia aconseguir unes tomates i pa decent. Ah sí, a part de tot això, havia d’aconseguir unes viandes més o menys de qualitat, per substituir el fuet i la llangonissa.
La compra ha començat bé i animada. Com que les bones parades del farmer's market ja me les conec una mica, aconseguir les tomates, el pa, i un formatge d'alta qualitat pot ser ràpid. Per començar les tomates les he aconseguit a la parada d'un parell de noies joves molt trempades. Els hi he dit que necessitava tomates ben madures, els hi he explicat perquè i de seguida m'han entès. Una de les noies havia estat a Catalunya, i mentre l’altra dependenta em preparava les tomates, aquesta m’explica quatre pinzellades de la seva estada a Barcelona, i al Pirineu nevat. Tornat el canvi, em despedeixo. Em desitgen bon viatge de tornada i jo també els hi desitjo bona sort a elles. Quatre parades més amunt i vaig directa a la dona dels formatges. Avui té ajudant, per la conversa que manté la noia ajudant amb el client de davant meu, dedueixo que és el seu primer dia al farmer's market amb la formatgera. Com és costum de la parada, pots degustar els formatges que estan preparats a tacs petits sobre una fusta. Ja els havia degustat unes setmanes enrere, però com que no recordava les diferències entre ells torno a fer-ho. Per l’esmorzar català volia algun formatge més curadet que el que havia comprat l’últim dia a la mateixa parada. Un bon pa amb tomata es mereix un bon tall de formatge semicurat o curat. Finalment malgrat el preu (expensive) dels formages, acabo quedant-me dos formatges d'un tipus i una peça d'un altre tipus. Desenbutxaco prop de 25 dolars, i cap a la bossa. Encara que no ho semblava d’aparença, per dins la pressa em tibava una mica. Encara havia d’aconseguir el cremador per la crema cremada, i algunes viandes més... El cremador no sabia pas d’on el podia treure. "Potser podria trobar alguna peça de ferro..." penso per dins. Però era complicat trobar un ferro rodó que anés a la mida dels bols on havia posat la crema.. “Un cul d'ampolla metàlica? No, no, ha de ser un ferro, que pugui posar-se ben roent”. Em despedeixo de l'ajudant de la formatgera, i m'en vaig directa cap a la fleca (“bakery”). No sé pas de quina llet estan fets els formatges que he comprat, si d’ovella, de cabra, o d’una barreja, però la qüestió és que eren boníssims i semicurats. Per tant, eren formatges bons que no podien fallar en una ocasió com la d’avui. A la fleca m’atén la filla de la mestressa, una nena d’uns dotze anys que està aprenent a tornar el canvi. Em quedo un pa de farina de blat normal, i un altre pa de color marró fosc, que deu ser d’una barreja de farines. Em podia imaginar que seria un pa amb farina integral o barreja de diferents tipus de farina No és que no ho hagi preguntat de què estava fet, no.. El que passa és que després que la mare de la nena m’expliqués per tercera vegada els ingredients del pa i jo no l’entengués, faig un "okey" i me’l quedo. És una cosa que passa molt sovint quan estàs aprenent una llengua nova a l’estranger, de vegades en algunes situacions dius que sí sense haver entès res. Els que ho heu experimentat ja sabeu de què va aquest assumpte. Quan no entens una cosa, normalment demanes que t'ho tornin a repetir o preguntes què vol dir. A vegades ho entens a la segona, i llavors la cosa ja està arreglada. Però és que a vegades no ho entens ni a la tercera, i és aquí quan al final sols desistir i fas veure que ho has entès dient "Aaaah, okey okey, now". Però no, no en tens ni faves del que t’acaben de dir. Altres vegades ets més sincer, i a la tercera de no entendre el que et parlen, dius que no ho has entès, que és igual... "Don't worry, don't worry". La qüestió és que aquesta vegada amb el pa havia passat això: la dona, la panedera, tenia altres clients que estava atenent al mateix moment que jo. La seva filla de dotze anys havia demanat ajuda a la seu mare perquè li expliqués al client estrenger (jo) una cosa que li havia demanat, i que la nena no havia entès. En vistes del panorama, no era qüestió d’entretenir més del compte a la mare i filla amb preguntes dels ingredients del pa de color marró fosc.
Estic content perquè la compra al farmer's market ha set directe, ràpida, i marxo amb productes d'alta qualitat, artesania pura que podrà degustar la nostre boca a la taula de la terrassa del 1 Fleming, la casa on visc. Faig via per marxar, però abans no puc pas estar-me de comprar alguna llaminadura a un home que fa galetes, tartaletes i altres dolços de tota mena de fruites del bosc, com són frambueses, maduixes o blueberries. Compro dos tipus de tartaletes, que tenen melmelada a dins, i també un tipus de galetes. Em despedeixo, camino a pas lleuger entre la gent, saludo els músics del mercat des de lluny, en veure que el violinista em reconeix, i vaig cap a buscar la bici per tornar a la downtown de Peterborough i acabar les compres.
"Bon dia, necessito un soplet" dic a la dependenta d'una mena de ferreteria, sense especificar perquè necessitava aquesta cosa. La dona em diu que la segueixi. Arribem a una lleixa que hi ha fogonets, i coses de l’estil. "Només tenim aquest torch d'aquí” em diu la dependenta. Entenc llavors que torch és “soplet”, i per tant a partir d’ara ja pudré introduir aquesta paraula al meu diccionari mental, i substituir-la pel nom genèric i senzill de "fire", que havia utilitzat fins ara. Em miro el torch i no em fa el pes. Veig que funciona amb gas propà, i crec que això pot ser tòxic per cuinar. Només faltaria que ara intoxiqués a les companyes de casa i a mi mateix! En vistes del panorama, li explico a la dependenta de la botiga perquè vull fer servir aquell “soplet”. Li dic que és per fer la "creme brullée", que és com es diu la crema catalana amb francès, segons havia llegit. Aleshores la dona m’entén i em diu que no, que l’eina que m’estava ensenyant no ho veia clar tampoc que la pogués fer servir per cuinar... La mateixa dona de seguida m’indica una botiga no gaire lluny d’allà on puc trobar un “soplet” per aquesta funció, que funcioni amb butà.
“Pedala que pedalaràs i fes-ne via que es fa tard” penso. Pujo a la bici, baixo de la vorera, canvio de marxa, i empenyo camí pel Simcoe street sentit est. Passo l’encreuament del George street i arribo al Water street, un carrer que està col·locat paral·lel al River Otonabee, el riu que passa per Peterborough, en direcció nord-sud. El semàfor és verd, faig una bona arrencada amb la bici de muntanya que porto, i trenco cap a l'esquerra, anant decidit cap a la botiga que m'ha indicat la dependenta de la ferreteria, on sembla que trobaré el “soplet” per cremar les cremes. La botiga es diu "no sé què wood". No he entès tot el nom, però entre les indicacions i part del nom, no podia pas fallar la cerca.
Efectivament, ha set ràpid, arribo a la cantonada del George Street amb Brock street, i de seguida identifico la botiga "...wood" i el material de cuina que tenen exposat a l’aparador. Entro, i directament pregunto per una "torch" per cremar el sucre de la "creme brulee". D’aquesta manera, la dependenta de seguida entén el que estic buscant. Demana ajuda a una companya, i els tres anem cap a un racó de la botiga. "només faltaria que no els n'hi quedessin" penso per dins. Però és onze de setembre, és festa per mi, la sort no pot faltar avui, i tampoc pot faltar el cremador per cremar les apreciades cremes, fetes amb delicadesa la tarda anterior, la primera vegada que les feia totalment artesanals i no utilitzant "polvos màgics". Sí, en tenen, el cremador és molt professional, molt semblant al que utilitzava a l'Hostelet quan treballava allà. Costa uns 30 euros, però com que me l’emportaré cap a Girona, no em fa res pagar aquest preu. De fet, encara que no me’l pogués emportar, val la pena pagar aquests diners per poder cremar les cremes. Potser en tornaria a fer abans de marxar... i per tant no serviria només per una vegada aquí al Canadà. Sigui el que sigui, surto de la “...wood” ben cofat.
Al sac ja hi tinc el cremador, el pa, les tomates, formatge, i ara només em falta alguna cosa de carn, semblant a l’embotit. Per comprar això he d'anar al supermercat i triar el millor del millor de la secció "deli", la secció dedicada a les delicadeses, com són patés, pernils dolços de diferent classes, mortadel·les, etc. Vaig directament a la nevera on ja hi tenia localitzat un "prosciutto", homòleg del pernil salat, i també una mena de llangonissa, semblant al “salsichón ibérico”. A més d’aquestes dues coses que arribaran a assemblar-se bastant a l’embotit, compro pernil dolç del pur i dur, del de sempre, ja que així hi haurà més varietat per triar.
"Good morning, how are you?" dic a l'Emily, que ja està desperta i voltant per la casa. Li pregunto per l'Anabelle, i em diu que li sembla que encara és a l'habitació. Li dic que ja ho tinc tot per fer l'esmorzar català, que només em falta parar taula, tallar el pa, i després ja ens podrem assentar a taula. Mentre començo a posar-ho tot en ordre a la terrassa del "1 Fleming", l'Ana surt de l'habitació, des d’on segurament ja estava esperant el moment, perquè era més tard del que els hi havia dit. L'Emily em comenta que té el seu pa personal ja que no pot menjar gluten. Això no ho sabia, però no passa res, perquè ella ja està preparada pel tema i podrà fer el seu pa amb tomata sense gluten. Ens assentem a taula, quatre explicacions del pa amb tomata i els i passem a l’acció, que de fet, és el més important i la culminació de la preparació. La majoria de gent del Canadà, s’estranyen quan els hi parles de carn fermentada. Suposo, que quan els hi descrius el que són els fuets i les llangonisses penjats en un "secaderu" s’imaginen carn envoltada de mosques en un clima càlid, poc higiènic. A partir d’aquí, has de ser descriptiu i explicar amb pèls i senyals que la carn ha de fermentar en un lloc ben sec i fred. De fet, molta gent pensa que l'hivern a Espanya (perquè evidentment els canadencs no parlen mai de Catalunya), són càlids. I és aquí que has de matisar les coses i explicar-los que a la península Ibèrica hi ha molts ambients. Explicar-los que a la Catalunya interior a l'hivern fa fred, encara que ni de bon tros al que fa a Peterborough i al Canadà, que la tramuntana és el vent del nord que ens porta un ambient perfecte per fer els embotits, i que durant l'hivern no hi ha mosques. Quan les converses tipus antropològiques, de costums, van més enllà d'un parell de preguntes, llavors toca fer una bona explicació per fer conèixer la meva terra a la gent.
Després del pa amb tomata amb "embotit", l'Anabelle i l'Emily estan tipes, ja els hi noto. Per un moment penso que potser no seria el moment de menjar una crema catalana després d’aquest esmorzar. Però no, quan provin la crema se’n lleparan els dits, i què millor que acabar d’atipar-nos més fent unes postres per esmorzar! Som dissabte onze de setembre, la meva terra està de festa i al 1 Fleming també. Deixo les companyes "xatejant" a la taula mentre vaig a cremar les cremes. Elles saben que hi ha cremes però no saben que se les menjaran amb caramel a la superfície. Aquest fet, farà més sorpresa aquestes postres tant apreciades pels turistes que venen a Catalunya, i evidentment també pels mateixos catalans. Encenc el cremador després d’alguns problemes tècnics i començo a cremar el sucre. Ja sento el vapor del sucre cremat entrant pel meu nas, barrejant-se amb records de l'Hostalet. La superfície de la crema va quedant fosca, passant del groc al taronjós, negrós.. El caramel ha de ser abundant, no cal estalviar sucre avui. Amb una bona capa de caramel serà boníssim, autèntic.
En veure les cremes precioses les companyes de pis fan cara de felicitat. Després de repetir-me gràcies un parell de vegades, comencem a fer cullerades. Abans jo els hi dic que “de res”, que "you are welcome", perquè realment l’esmorzar ha estat preparat amb tot l’amor del món. La primera cullerada fa despertar totes les papil·les gustatives dedicades al dolç. Estaven adormides després del pa amb tomata, però de seguida han fet un bot i la boca ha començat a salivar. La crema omple tots els raconets de la boca, el sucre cremat cruix entre les dents i la felicitat del bon menjar envaeix la meva ànima i la de les companyes de casa. Sortosament, i amb el previ interrogant de si les cremes haurien quedat bé, aquesta primera vegada que les havia fetes ben artesanalment, sincerament no podien ser millors. Crec que tot estava força al seu punt, el sucre, la textura o densitat, l’aroma de canyella i llimona, i el sucre cremat abundant.
Així que amics i amigues, la diada d'ahir va ser ben celebrada, potser amb més sentiment que altres vegades i tot en ser lluny de casa i dels meus. El dia va continuar assolellat fins a la tarda, i amb la Emily vam aprofitar per anar a la platja del Little lake, a fer el que segurament seria l’últim bany de l’any a Peterborough, perquè l'aigua ja estava molt freda. La platja de sorra que hi ha al Little lake la vaig descobrir fa unes tres setmanes, i és un lloc fantàstic per anar a nedar i assolellar-se, “borejar-se”. Des d’aquest raconet del Little lake s’hi poden veure postes de sol tant netes com les de les fotografies, que les vaig fer una jornada al tard després d'un bany. A partir de primera hora de la tarda el cel es va començar a tapar i va començar a baixar la temperatura, així que vam tornar cap a casa, molt satisfets: esmorzar i bany de luxe.
Em queden molts pocs dies per tornar, ens veurem ben aviat. El meu cap ja està començant a capgirar els pensaments, i noto que començo a tornar, i de fet ja en tinc ganes. A Peterborough hi he fet una bona experiència, una més a l'esquena, d'aquestes que es recorden. Tardes a vora el Little lake, una parell amb bany inclòs, pedalades diàries per anar a la universitat, activitats estranyes per mi amb els companys del laboratori com són anar al cine i al gimnàs. A Peterborough tampoc hi han faltat les nits de concerts, sobretot a l’Ossia, on el country abunda moltes vetllades, i les hores de civer cafe per parlar anar a Internet, fer tés, menjar dolços, i fer algun sandwich (no masses). En fi, moltes coses. M'hi quederia la resta de la meva vida a Peterborough, a aquest país? No. Sobretot per un tema social i antropològic. Hi he estat molt bé, he après molt, però no m'hi quedaria. Costaria desarrelar-me de la mediterraneïtat, de les costums de casa, del bon menjar, l’ambient més càlid que s’hi respira. Per aquest motiu ara mateix no m’hi quedaria. Potser algun dia tornaré a aquest país, potser no, ves a saber. El que està clar, és que el Canadà és un país preciós.
Canviant de tema, i per acabar aquest escrit, només comentar que a Peterborough hi ha l'ascensor hidràulic més alt del món, que permet que els vaixells puguin superar un desnivell de 20 metres d'alçada. Hi ha desenes (potser centenars) de passos per vaixells a la zona dels grans llacs canadencs. Tots ells permeten el trànsit d’embarcacions entre el golf de Saint Lawrence (Quebec), el Lake Ontario i el Lake Superior, aquest últim al centre del país. Els grans llacs del Canadà i Amèrica del Nord (Ontario, Erie, Huron, Michigan i Superior) són com mars d'aigua dolça dins el continent, per les seves dimensions. Els llacs estan connectats per rius, i en alguns punts hi ha canals artificials per poder superar trams de riu amb embassaments o altres discontinuïtats. En alguna ocasió, almenys en una que jo sàpiga, el canal dels vaixells connecta dues conques hidrogràfiques diferents. Segur que hi deu haver hagut problemes amb el tema de translocacions d’espècies. Gràcies a tot aquest sistema de rius, canals, passos per barcos (amb anglès “locks”) i llacs, el vaixells poden fer centenars de quilòmetres per aigües dolces. Si bé hi ha molts passos per vaixells en aquest sistema de vies aquàtiques, el "Lift lock" de Peterborough és el rei dels reis i és ben espectacular, com veureu a les fotos. En ser de molt desnivell, el "Lift Lock" funciona diferent que altres locks, amb un sistema hidràulic a favor de gradient. O sigui, la mateixa força de l'aigua és la que fa que l'ascensor pugui pujar i baixar. Un munt de tonalades d'aigua!!! (ara no recordo la quantitat). Per altra banda, els passos per vaixells més convencionals i més petits, d’uns 5 metres de desnivell aproximadament, funcionen diferent: En aquests un sistema de comportes permeten canviar el nivell de l’aigua d'una cambra interior, posant-lo al nivell d’aigües amunt, o al nivell d’aigües avall, segons es vulgui. De la mateixa manera que passa al “Lift lock”, en aquest sistema més simple i utilitzat també és l'aigua que s’encarrega de fer la força perquè els vaixells puguin passar aigües amunt o avall. També poso una foto d’aquest sistema més convencionals de “locks”, tirada a Peterborough mateix.
Fins aviat
Em vesteixo ràpidament, agafo la bici de l'Ana, i m'en vaig a fer compres abans no s’aixequi el personal de casa. Volia tenir temps de tenir-ho tot a punt. Almenys una de les companyes de pis també havia anat a dormir tard, i aquest fet em venia a favor per tenir l’esmorzar a taula a l’hora. La feina que tenia no era poca, perquè havia deixat potser massa coses per última hora. Havia d’aconseguir tomates ben madures perquè suquessin bé sobre el pa, un bon pa de veritat semblant als que estem acostumats a menjar a Catalunya, i el més complicat, un cremador o un "soplet" per cremar el sucre de la crema catalana. Les cremes ja les tenia a punt per cremar. Les havia preparat la tarda anterior abans d’anar cap al "viacrucis". Però la resta estava per fer. Deu ni do la feina que m’esperava, entre d’altres coses perquè el mercat dels pagesos (“farmer's market”) no era pas ben a prop de casa, i és l’únic lloc que podia aconseguir unes tomates i pa decent. Ah sí, a part de tot això, havia d’aconseguir unes viandes més o menys de qualitat, per substituir el fuet i la llangonissa.
La compra ha començat bé i animada. Com que les bones parades del farmer's market ja me les conec una mica, aconseguir les tomates, el pa, i un formatge d'alta qualitat pot ser ràpid. Per començar les tomates les he aconseguit a la parada d'un parell de noies joves molt trempades. Els hi he dit que necessitava tomates ben madures, els hi he explicat perquè i de seguida m'han entès. Una de les noies havia estat a Catalunya, i mentre l’altra dependenta em preparava les tomates, aquesta m’explica quatre pinzellades de la seva estada a Barcelona, i al Pirineu nevat. Tornat el canvi, em despedeixo. Em desitgen bon viatge de tornada i jo també els hi desitjo bona sort a elles. Quatre parades més amunt i vaig directa a la dona dels formatges. Avui té ajudant, per la conversa que manté la noia ajudant amb el client de davant meu, dedueixo que és el seu primer dia al farmer's market amb la formatgera. Com és costum de la parada, pots degustar els formatges que estan preparats a tacs petits sobre una fusta. Ja els havia degustat unes setmanes enrere, però com que no recordava les diferències entre ells torno a fer-ho. Per l’esmorzar català volia algun formatge més curadet que el que havia comprat l’últim dia a la mateixa parada. Un bon pa amb tomata es mereix un bon tall de formatge semicurat o curat. Finalment malgrat el preu (expensive) dels formages, acabo quedant-me dos formatges d'un tipus i una peça d'un altre tipus. Desenbutxaco prop de 25 dolars, i cap a la bossa. Encara que no ho semblava d’aparença, per dins la pressa em tibava una mica. Encara havia d’aconseguir el cremador per la crema cremada, i algunes viandes més... El cremador no sabia pas d’on el podia treure. "Potser podria trobar alguna peça de ferro..." penso per dins. Però era complicat trobar un ferro rodó que anés a la mida dels bols on havia posat la crema.. “Un cul d'ampolla metàlica? No, no, ha de ser un ferro, que pugui posar-se ben roent”. Em despedeixo de l'ajudant de la formatgera, i m'en vaig directa cap a la fleca (“bakery”). No sé pas de quina llet estan fets els formatges que he comprat, si d’ovella, de cabra, o d’una barreja, però la qüestió és que eren boníssims i semicurats. Per tant, eren formatges bons que no podien fallar en una ocasió com la d’avui. A la fleca m’atén la filla de la mestressa, una nena d’uns dotze anys que està aprenent a tornar el canvi. Em quedo un pa de farina de blat normal, i un altre pa de color marró fosc, que deu ser d’una barreja de farines. Em podia imaginar que seria un pa amb farina integral o barreja de diferents tipus de farina No és que no ho hagi preguntat de què estava fet, no.. El que passa és que després que la mare de la nena m’expliqués per tercera vegada els ingredients del pa i jo no l’entengués, faig un "okey" i me’l quedo. És una cosa que passa molt sovint quan estàs aprenent una llengua nova a l’estranger, de vegades en algunes situacions dius que sí sense haver entès res. Els que ho heu experimentat ja sabeu de què va aquest assumpte. Quan no entens una cosa, normalment demanes que t'ho tornin a repetir o preguntes què vol dir. A vegades ho entens a la segona, i llavors la cosa ja està arreglada. Però és que a vegades no ho entens ni a la tercera, i és aquí quan al final sols desistir i fas veure que ho has entès dient "Aaaah, okey okey, now". Però no, no en tens ni faves del que t’acaben de dir. Altres vegades ets més sincer, i a la tercera de no entendre el que et parlen, dius que no ho has entès, que és igual... "Don't worry, don't worry". La qüestió és que aquesta vegada amb el pa havia passat això: la dona, la panedera, tenia altres clients que estava atenent al mateix moment que jo. La seva filla de dotze anys havia demanat ajuda a la seu mare perquè li expliqués al client estrenger (jo) una cosa que li havia demanat, i que la nena no havia entès. En vistes del panorama, no era qüestió d’entretenir més del compte a la mare i filla amb preguntes dels ingredients del pa de color marró fosc.
Estic content perquè la compra al farmer's market ha set directe, ràpida, i marxo amb productes d'alta qualitat, artesania pura que podrà degustar la nostre boca a la taula de la terrassa del 1 Fleming, la casa on visc. Faig via per marxar, però abans no puc pas estar-me de comprar alguna llaminadura a un home que fa galetes, tartaletes i altres dolços de tota mena de fruites del bosc, com són frambueses, maduixes o blueberries. Compro dos tipus de tartaletes, que tenen melmelada a dins, i també un tipus de galetes. Em despedeixo, camino a pas lleuger entre la gent, saludo els músics del mercat des de lluny, en veure que el violinista em reconeix, i vaig cap a buscar la bici per tornar a la downtown de Peterborough i acabar les compres.
"Bon dia, necessito un soplet" dic a la dependenta d'una mena de ferreteria, sense especificar perquè necessitava aquesta cosa. La dona em diu que la segueixi. Arribem a una lleixa que hi ha fogonets, i coses de l’estil. "Només tenim aquest torch d'aquí” em diu la dependenta. Entenc llavors que torch és “soplet”, i per tant a partir d’ara ja pudré introduir aquesta paraula al meu diccionari mental, i substituir-la pel nom genèric i senzill de "fire", que havia utilitzat fins ara. Em miro el torch i no em fa el pes. Veig que funciona amb gas propà, i crec que això pot ser tòxic per cuinar. Només faltaria que ara intoxiqués a les companyes de casa i a mi mateix! En vistes del panorama, li explico a la dependenta de la botiga perquè vull fer servir aquell “soplet”. Li dic que és per fer la "creme brullée", que és com es diu la crema catalana amb francès, segons havia llegit. Aleshores la dona m’entén i em diu que no, que l’eina que m’estava ensenyant no ho veia clar tampoc que la pogués fer servir per cuinar... La mateixa dona de seguida m’indica una botiga no gaire lluny d’allà on puc trobar un “soplet” per aquesta funció, que funcioni amb butà.
“Pedala que pedalaràs i fes-ne via que es fa tard” penso. Pujo a la bici, baixo de la vorera, canvio de marxa, i empenyo camí pel Simcoe street sentit est. Passo l’encreuament del George street i arribo al Water street, un carrer que està col·locat paral·lel al River Otonabee, el riu que passa per Peterborough, en direcció nord-sud. El semàfor és verd, faig una bona arrencada amb la bici de muntanya que porto, i trenco cap a l'esquerra, anant decidit cap a la botiga que m'ha indicat la dependenta de la ferreteria, on sembla que trobaré el “soplet” per cremar les cremes. La botiga es diu "no sé què wood". No he entès tot el nom, però entre les indicacions i part del nom, no podia pas fallar la cerca.
Efectivament, ha set ràpid, arribo a la cantonada del George Street amb Brock street, i de seguida identifico la botiga "...wood" i el material de cuina que tenen exposat a l’aparador. Entro, i directament pregunto per una "torch" per cremar el sucre de la "creme brulee". D’aquesta manera, la dependenta de seguida entén el que estic buscant. Demana ajuda a una companya, i els tres anem cap a un racó de la botiga. "només faltaria que no els n'hi quedessin" penso per dins. Però és onze de setembre, és festa per mi, la sort no pot faltar avui, i tampoc pot faltar el cremador per cremar les apreciades cremes, fetes amb delicadesa la tarda anterior, la primera vegada que les feia totalment artesanals i no utilitzant "polvos màgics". Sí, en tenen, el cremador és molt professional, molt semblant al que utilitzava a l'Hostelet quan treballava allà. Costa uns 30 euros, però com que me l’emportaré cap a Girona, no em fa res pagar aquest preu. De fet, encara que no me’l pogués emportar, val la pena pagar aquests diners per poder cremar les cremes. Potser en tornaria a fer abans de marxar... i per tant no serviria només per una vegada aquí al Canadà. Sigui el que sigui, surto de la “...wood” ben cofat.
Al sac ja hi tinc el cremador, el pa, les tomates, formatge, i ara només em falta alguna cosa de carn, semblant a l’embotit. Per comprar això he d'anar al supermercat i triar el millor del millor de la secció "deli", la secció dedicada a les delicadeses, com són patés, pernils dolços de diferent classes, mortadel·les, etc. Vaig directament a la nevera on ja hi tenia localitzat un "prosciutto", homòleg del pernil salat, i també una mena de llangonissa, semblant al “salsichón ibérico”. A més d’aquestes dues coses que arribaran a assemblar-se bastant a l’embotit, compro pernil dolç del pur i dur, del de sempre, ja que així hi haurà més varietat per triar.
"Good morning, how are you?" dic a l'Emily, que ja està desperta i voltant per la casa. Li pregunto per l'Anabelle, i em diu que li sembla que encara és a l'habitació. Li dic que ja ho tinc tot per fer l'esmorzar català, que només em falta parar taula, tallar el pa, i després ja ens podrem assentar a taula. Mentre començo a posar-ho tot en ordre a la terrassa del "1 Fleming", l'Ana surt de l'habitació, des d’on segurament ja estava esperant el moment, perquè era més tard del que els hi havia dit. L'Emily em comenta que té el seu pa personal ja que no pot menjar gluten. Això no ho sabia, però no passa res, perquè ella ja està preparada pel tema i podrà fer el seu pa amb tomata sense gluten. Ens assentem a taula, quatre explicacions del pa amb tomata i els i passem a l’acció, que de fet, és el més important i la culminació de la preparació. La majoria de gent del Canadà, s’estranyen quan els hi parles de carn fermentada. Suposo, que quan els hi descrius el que són els fuets i les llangonisses penjats en un "secaderu" s’imaginen carn envoltada de mosques en un clima càlid, poc higiènic. A partir d’aquí, has de ser descriptiu i explicar amb pèls i senyals que la carn ha de fermentar en un lloc ben sec i fred. De fet, molta gent pensa que l'hivern a Espanya (perquè evidentment els canadencs no parlen mai de Catalunya), són càlids. I és aquí que has de matisar les coses i explicar-los que a la península Ibèrica hi ha molts ambients. Explicar-los que a la Catalunya interior a l'hivern fa fred, encara que ni de bon tros al que fa a Peterborough i al Canadà, que la tramuntana és el vent del nord que ens porta un ambient perfecte per fer els embotits, i que durant l'hivern no hi ha mosques. Quan les converses tipus antropològiques, de costums, van més enllà d'un parell de preguntes, llavors toca fer una bona explicació per fer conèixer la meva terra a la gent.
Després del pa amb tomata amb "embotit", l'Anabelle i l'Emily estan tipes, ja els hi noto. Per un moment penso que potser no seria el moment de menjar una crema catalana després d’aquest esmorzar. Però no, quan provin la crema se’n lleparan els dits, i què millor que acabar d’atipar-nos més fent unes postres per esmorzar! Som dissabte onze de setembre, la meva terra està de festa i al 1 Fleming també. Deixo les companyes "xatejant" a la taula mentre vaig a cremar les cremes. Elles saben que hi ha cremes però no saben que se les menjaran amb caramel a la superfície. Aquest fet, farà més sorpresa aquestes postres tant apreciades pels turistes que venen a Catalunya, i evidentment també pels mateixos catalans. Encenc el cremador després d’alguns problemes tècnics i començo a cremar el sucre. Ja sento el vapor del sucre cremat entrant pel meu nas, barrejant-se amb records de l'Hostalet. La superfície de la crema va quedant fosca, passant del groc al taronjós, negrós.. El caramel ha de ser abundant, no cal estalviar sucre avui. Amb una bona capa de caramel serà boníssim, autèntic.
En veure les cremes precioses les companyes de pis fan cara de felicitat. Després de repetir-me gràcies un parell de vegades, comencem a fer cullerades. Abans jo els hi dic que “de res”, que "you are welcome", perquè realment l’esmorzar ha estat preparat amb tot l’amor del món. La primera cullerada fa despertar totes les papil·les gustatives dedicades al dolç. Estaven adormides després del pa amb tomata, però de seguida han fet un bot i la boca ha començat a salivar. La crema omple tots els raconets de la boca, el sucre cremat cruix entre les dents i la felicitat del bon menjar envaeix la meva ànima i la de les companyes de casa. Sortosament, i amb el previ interrogant de si les cremes haurien quedat bé, aquesta primera vegada que les havia fetes ben artesanalment, sincerament no podien ser millors. Crec que tot estava força al seu punt, el sucre, la textura o densitat, l’aroma de canyella i llimona, i el sucre cremat abundant.
Així que amics i amigues, la diada d'ahir va ser ben celebrada, potser amb més sentiment que altres vegades i tot en ser lluny de casa i dels meus. El dia va continuar assolellat fins a la tarda, i amb la Emily vam aprofitar per anar a la platja del Little lake, a fer el que segurament seria l’últim bany de l’any a Peterborough, perquè l'aigua ja estava molt freda. La platja de sorra que hi ha al Little lake la vaig descobrir fa unes tres setmanes, i és un lloc fantàstic per anar a nedar i assolellar-se, “borejar-se”. Des d’aquest raconet del Little lake s’hi poden veure postes de sol tant netes com les de les fotografies, que les vaig fer una jornada al tard després d'un bany. A partir de primera hora de la tarda el cel es va començar a tapar i va començar a baixar la temperatura, així que vam tornar cap a casa, molt satisfets: esmorzar i bany de luxe.
Em queden molts pocs dies per tornar, ens veurem ben aviat. El meu cap ja està començant a capgirar els pensaments, i noto que començo a tornar, i de fet ja en tinc ganes. A Peterborough hi he fet una bona experiència, una més a l'esquena, d'aquestes que es recorden. Tardes a vora el Little lake, una parell amb bany inclòs, pedalades diàries per anar a la universitat, activitats estranyes per mi amb els companys del laboratori com són anar al cine i al gimnàs. A Peterborough tampoc hi han faltat les nits de concerts, sobretot a l’Ossia, on el country abunda moltes vetllades, i les hores de civer cafe per parlar anar a Internet, fer tés, menjar dolços, i fer algun sandwich (no masses). En fi, moltes coses. M'hi quederia la resta de la meva vida a Peterborough, a aquest país? No. Sobretot per un tema social i antropològic. Hi he estat molt bé, he après molt, però no m'hi quedaria. Costaria desarrelar-me de la mediterraneïtat, de les costums de casa, del bon menjar, l’ambient més càlid que s’hi respira. Per aquest motiu ara mateix no m’hi quedaria. Potser algun dia tornaré a aquest país, potser no, ves a saber. El que està clar, és que el Canadà és un país preciós.
Canviant de tema, i per acabar aquest escrit, només comentar que a Peterborough hi ha l'ascensor hidràulic més alt del món, que permet que els vaixells puguin superar un desnivell de 20 metres d'alçada. Hi ha desenes (potser centenars) de passos per vaixells a la zona dels grans llacs canadencs. Tots ells permeten el trànsit d’embarcacions entre el golf de Saint Lawrence (Quebec), el Lake Ontario i el Lake Superior, aquest últim al centre del país. Els grans llacs del Canadà i Amèrica del Nord (Ontario, Erie, Huron, Michigan i Superior) són com mars d'aigua dolça dins el continent, per les seves dimensions. Els llacs estan connectats per rius, i en alguns punts hi ha canals artificials per poder superar trams de riu amb embassaments o altres discontinuïtats. En alguna ocasió, almenys en una que jo sàpiga, el canal dels vaixells connecta dues conques hidrogràfiques diferents. Segur que hi deu haver hagut problemes amb el tema de translocacions d’espècies. Gràcies a tot aquest sistema de rius, canals, passos per barcos (amb anglès “locks”) i llacs, el vaixells poden fer centenars de quilòmetres per aigües dolces. Si bé hi ha molts passos per vaixells en aquest sistema de vies aquàtiques, el "Lift lock" de Peterborough és el rei dels reis i és ben espectacular, com veureu a les fotos. En ser de molt desnivell, el "Lift Lock" funciona diferent que altres locks, amb un sistema hidràulic a favor de gradient. O sigui, la mateixa força de l'aigua és la que fa que l'ascensor pugui pujar i baixar. Un munt de tonalades d'aigua!!! (ara no recordo la quantitat). Per altra banda, els passos per vaixells més convencionals i més petits, d’uns 5 metres de desnivell aproximadament, funcionen diferent: En aquests un sistema de comportes permeten canviar el nivell de l’aigua d'una cambra interior, posant-lo al nivell d’aigües amunt, o al nivell d’aigües avall, segons es vulgui. De la mateixa manera que passa al “Lift lock”, en aquest sistema més simple i utilitzat també és l'aigua que s’encarrega de fer la força perquè els vaixells puguin passar aigües amunt o avall. També poso una foto d’aquest sistema més convencionals de “locks”, tirada a Peterborough mateix.
Fins aviat
Catalan breakfast a la terrassa de 1 Fleming street. Despres d'esmorzar, a punt per menjar la crema catalana.
Posta de sol al Little lake, principis de setembre, just abans que comences a fer fred. L'aigua estava a una temperatura perfecte per fer banys.
Posta de sol al mateix lloc del Little lake, a una platja que hi ha. Les families nombroses d'anecs collverds estaven agrupades
Qui el va parir! I amb bon públic que tenies a l'esmorzar eh, neeen? De fet a mi ja m'ha vingut gana, només de veure la bona pinta que fa... la crema!
ResponElimina